Feed MRSS-S Noticias

Per què no en saps res, de Gaudí? Les guerres culturals sobre la catalanitat, el catolicisme i el turisme

Joan Burdeus None — Sun, 07 Jun 2026 03:30:00 GMT

Fa massa calor per ser maig, però a la Casa Vicenç una guiri es repenja endormiscada sobre l’espatlla del seu nòvio: Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926) va dissenyar fa més de cent anys aquest espai, amb alguna cosa a mig camí entre la funcionalitat i la màgia que encara avui ens protegeix. I la gràcia és que ens protegeix de coses que el mateix Gaudí no hauria pogut ni imaginar, des del canvi climàtic fins a les cares més abjectes de la globalització. Solucions arquitectòniques com l’orientació de l’edifici respecte del sol o les tècniques pensades per desdiferenciar el dins i el fora, la casa i el jardí, fan pensar en una saviesa constructiva atemporal que no queda clar si els arquitectes contemporanis, malgrat el progrés tecnològic, sabrien replicar. Però hi ha una expressivitat que va més enllà: les rajoles amb motius florals o els versos esgrafiats a les parets reforcen la frescor física amb una frescor simbòlica capaç de rebaixar un parell de graus. Una de les frases que va dir Gaudí que més se solen invocar per definir-lo és que “l’originalitat consisteix a tornar a l’origen”, i enguany que en celebrem cent de la seva mort, és el mateix Gaudí que s’ha convertit en un origen contra el qual mesurem el nostre present. L’aire passa a través dels porticons tan bé que, efectivament, venen ganes de tornar.

Feed MRSS-S Noticias

Per què no en saps res, de Gaudí? Les guerres culturals sobre la catalanitat, el catolicisme i el turisme

Antoni Gaudí, vida i obra

El Park Güell i els seus orígens, 1894-1926

La terra i el terrat

Gaudí [vs] disseny

Gaudí és de Riudoms / Gaudí és de Reus

Gaudí no era cap sant: l’home conflictiu que deixava obres inacabades

Gaudí, el constructor, es revela al col·legi de les Teresianes

Quan les menudeses de Gaudí revelen un enginy fascinant

El que tenen en comú Kapwani Kiwanga i Joan Miró

Kapwani Kiwanga. Estats canviants

Com reapropiar-se de la bellesa en temps de primesa extrema i Ozempic?

Feminisme gòtic

El Mestre de Cabestany, Sixena i la destrucció del patrimoni

L’abandó com a inspiració de l’arquitectura

Mor Bruno Bischofberger, marxant de Warhol, Basquiat i Barceló

L’Anoia viatja a la Biennal de Venècia amb Clàudia Pagès

Burgesos de seny i rauxa en les seves torres d’ivori a La Garriga

Arquitectura d’estiueig

Cap a una teoria catalana del retorn d’obres en els museus

Aryz: un cos viu com una centella

Unes aquarel·les inèdites de Marià Fortuny revelen el seu esperit més experimental

La seducció pop de Pérez Siquier al KBr de Barcelona

Els artífexs del nou MNAC: “La galeria tindrà un ús el més semblant possible a un carrer mediterrani”

Les millors exposicions per visitar aquesta primavera

Teresa Montaner: “Miró tenia una ambició còsmica, però necessitava connectar amb la terra”

Artesania ‘on fire’, a l’IVAM de València

Elvira Dyangani Ose: El Macba i l’etern retorn

Una epifania a l’església barroca de Sant Sever

Quico Peinado, president d’Art Barcelona: “La majoria de col·leccionistes no van amb un Lamborghini”

Antoni Tàpies, de les formes a la matèria

Eva Armisén, l’artista que és un fenòmen a Corea del Sud, ara a Barcelona

Huaqian Zhang ens converteix en insectes a la Fundació Miró