Feed MRSS-S joan_fuster_a

Los libros que hemos leído

José Luis Sastre — Wed, 13 Aug 2025 03:00:00 GMT

Leí a Julio Cortázar para aprender a leer, y para aprender a escribir. Para sentir como no había sentido antes que se podía subir y bajar por un relato e ir y volver y disfrutarlo igual que si todas aquellas cosas de la ficción fueran algo físico y real, porque desde luego lo eran. Leí a Leila Guerriero para darme cuenta de que no valía la pena escribir después de eso o que, si lo intentaba, las palabras jamás se me ordenarían de una manera parecida.

Seguir leyendo

Eren Falles, no carpes

Paco Cerdà — Tue, 18 Mar 2025 11:35:47 GMT

Eren Falles i Mercè Rodoreda va vindre a València. Tenia vint-i-cinc anys i tot la sorprenia: les barraques blanques, l’esclat pictòric de les taronges, les traques lligades del matí a la nit, les teules de color terrós vistes des del Micalet, la primera correguda de bous amb l’espant dels budells del cavall per terra, la cremà de la falla omplint de fum i flames l’última nit de l’hivern. Ho conta en eixa delícia de llibre que Mercè Ibarz ha editat amb l’obra periodística de Rodoreda i que porta un títol ben literari: Avui, que ens són familiars la Browning i els gàngsters (Comanegra). Era l’any 34, quart any de la República, i a Rodoreda la indignava tanta crosta castellanista a la València de l’Alameda, la Glorieta o el Mercado de Flores. “Els señoritos valencians parlen castellà a la primera ocasió i encara que la primera no se’ls presenti…”, consignà.

Seguir leyendo

No ser poble, no assumir cap veu

Paco Cerdà — Wed, 04 Dec 2024 04:15:00 GMT

És quan dormo que hi veig clar, va escriure J.V. Foix quan acabà el malson de la guerra i començava una nit de quaranta anys. Quina altra cosa es podia fer sinó dormir i somiar; lluitar sempre ha estat cosa d’herois, i exiliar-se sempre serà una tragèdia d’efecte retardat. Quedava dormir i somiar per veure-hi clar. Eixe vers sempre m’ha dut al llibre que durant més temps reposa a la meua talueta de nit, siga en portugués, català o castellà: el Llibre del desassossec, la droga més dura de Fernando Pessoa. Recorde eixe passatge que diu: Qui somia massa necessita donar realitat al somni. Qui dona realitat al somni ha de donar al son l’equilibri de la realitat. Qui dona al somni l’equilibri de la realitat pateix de la realitat de somiar tant com de la realitat de la vida i de l’irreal del somni com de sentir la vida irreal. Un embolic, ho sé. Però és un dels temes que m’interessen més: la potència fèrtil dels somnis, la necessitat ontològica de les il·lusions, la imperiosa urgència de viure aquella vida irreal, sobre la qual tan bellament ha escrit André Aciman, que només discorre en el nostre interior. I pensava tot això en passar les planes d’Insomni, el poemari que ha guanyat el premi Ausiàs March de poesia. Si el certamen de Gandia es diu Ausiàs March i l’han guanyat Pere Quart, Vicent Andrés Estellés o Marc Granell, convé parar-li atenció. Insomni l’ha escrit Salvador Ortells (Sueca, 1977), que a més de poeta és custodi de la memòria fusteriana: posà en peu l’Espai Fuster, ha coescrit la biografia Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992) junt amb el savi subterrani Francesc Pérez Moragón, i ha editat la poesia completa de Fuster. Ara publica Insomni, i és la seua estructura —la mateixa concepció del poemari— el que més interés m’ha suscitat. Són huit cants entremesclats amb les tenebres de la nit: ‘Mitjanit’; ‘La una’; ‘Les dues’; ‘Les tres’; ‘Les quatre’; ‘Les cinc’; ‘Les sis’; i ‘Alba’. Eixe, la nit insomne, és el territori pel qual s’entrecreuen fragments lírics d’un llarg soliloqui escrit en alexandrins amb passatges en prosa poètica que representen les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit en vetla. Ací apareix el desassossec nocturn, tan irracional. Ahí naix la reflexió poètica tan valuosa —tan pessoana també, tan poc fusteriana, paradoxalment— que fa Ortells sobre el callar. Escriu: Segons en quines circumstàncies, callar per voluntat té la força del crit. Escriu: Escollir el silenci no és sempre evasió, renúncia, cuirassa, fugida, oblit, mordassa. També pot ser recerca, viatge, retorn, èxode cap a una nova veu. I sobretot, escriu contra Estellés i altres poetes messiànics, que ell és plenament conscient de no escollir ser poble, de no assumir cap veu que no siga la seua, i ni tan sols la seua, si no és que el contradiu. En la foscor de la nit, Ortells ha meditat, i ha creat bellesa, sobre el somiar i sobre el callar en este temps de profetes i estendards. Un temps massa present, a voltes massa irreal. Per això és quan somie que hi veig clar.

La banalitat de la censura de la Nova Cançó

Jordi Amat — Wed, 23 Oct 2024 16:44:19 GMT

La Nova Cançó va ser el fenomen cultural de masses en català més important de la segona meitat del segle XX, tant per la potència de la seva dimensió artística com per la influència ideològica que va exercir damunt diverses generacions despolititzadades per la dictadura. De fet, la consciència de la seva transcendència va ser immediata, com va evidenciar la breu biografia que Joan Fuster va dedicar a Raimon el 1964. Des d’aquell lúcid llibret, la biblioteca sobre el moviment no pararia de créixer. Des de la crònica pionera de Jordi Garcia Soler fins als llibres d’Antoni Batista, passant per la tesi doctoral del professor Llorenç Soldevila llegida a finals de 1991. Aleshores, des del punt de vista de la història, encara tot estava per fer i l’hemeroteca va ser la font inicial. Després ja vindrien els arxius. A principis del segle XXI, empesa pel professor Borja de Riquer, sense fer soroll, l’etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas va començar una metòdica investigació per mirar de determinar de quina manera la censura franquista va interferir en aquell moviment. Tota sola ha fet una feinada colossal, equiparable a la que fa un grup de recerca. Ha parlat amb tothom. Ha anat a tot arreu on ha pogut trobar un paper. Arxius locals, provincials, estatals. Va llegir la tesi el 2021. Està penjada a la xarxa.

Seguir leyendo

Aquesta cançó, no!

Maria Salicrú-Maltas Comanegra 320 pàgines. 20,90 euros

La trista EBAU del vicepresident

José Chulvi — Mon, 10 Jun 2024 05:19:38 GMT

Estos dies que milers d’estudiants valencians han passat per les proves EBAU i s’han enfrontat amb èxit a la seua hora de la veritat, caldria fer el mateix amb el nostre govern.

Seguir leyendo

Somnis de paper

Paco Cerdà — Sat, 18 May 2024 03:15:00 GMT

Diners. Una pesseta. Això va invertir Joan Fuster en la creació del setmanari El Temps. “Per al que ha de durar”, digué aquell descregut de la realitat. No ho deia per dir: el precedent periodístic més immediat, el setmanari El Camí, havia tancat mig segle abans i no havia durat ni tres anys. Mala barraca publicar en valencià. Però El Temps, eixe singular projecte nascut a València amb la voluntat de connectar tot l’espai de parla catalana, ha perdurat. Ara fa 40 anys. Era maig del 84. Eliseu Climent on fire. Tots eren joves. “Depén de tu”, cridaven els cartells a les parets de la redacció mentre uns joves irats preparaven números zero. El temps ha passat. És un miracle que la revista continue editant-se en paper. Una exposició comissariada pel periodista Víctor Maceda fa una retrospectiva per l’interessant llegat d’una publicació que somiava ser Der Spiegel en un país sense alemanys. Un bell somni.

Seguir leyendo

Vox quiere borrar de Castellón por “pancatalanistas” las vías dedicadas al País Valencià, a Joan Fuster y a Isabel-Clara Simó

María Pitarch — Mon, 13 May 2024 16:10:55 GMT

La formación de ultraderecha Vox, socio del PP en el Ayuntamiento de Castellón, quiere eliminar del callejero de la ciudad los nombres de una plaza y cinco calles, dedicados al País Valencià, a los escritores Joan Fuster e Isabel-Clara Simó, y a la maestra republicana y activista Empar Navarro. El portavoz de la formación ultra en el consistorio y concejal de Seguridad Ciudadana, Antonio Ortolá, ha anunciado que iniciará los trámites para retirar, y sustituir, hasta seis nomenclaturas, tres de ellas por su condición “pancatalanista”.

Seguir leyendo

Balada infinita d’Estellés

Paco Cerdà — Thu, 11 Apr 2024 03:07:00 GMT

1 No hi havia a València una veu com la seua. Primer, perquè l’afusellaven. Després, perquè la censuraven. Més avant, perquè no la publicaven. Tanmateix, el poeta sense veu escrivia en aquell país mut. Escrivia de nit, enterc, quan tornava del diari on es guanyava la vida. Escrivia un vers, un altre, cinc mil pàgines de versos. Ell escrivia, despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble, escrivia.

Seguir leyendo

Una tendresa oculta (poemes escollits)

Vicent Andrés Estellés Edicions 3 i 4 480 pàgines. 26 euros

La carta que Raimon va escriure bufat i de matinada a Joan Fuster fa seixanta anys

Paco Cerdà — Sat, 09 Mar 2024 14:16:21 GMT

És l’hivern del 64. Al carrer Blanc hi deu bategar el silenci propi de la matinada. Un xicot de Xàtiva, de 23 anys i només quatre cançons gravades en un EP groc, comença a escriure a mà una carta. Li l’adreça a un intel·lectual de Sueca, un home dret i fet amb bigot i batí. Estimat Juanito, dos punts. Són les tres o les quatre de la matinada, li diu. No ho sé. Així de sobte, he pensat que el teu nom de crític es veuria compromès al jutjar la meua merda de lletres de cançons que tenen una ressemblança amb allò que vosaltres en dieu poesia, escriu. El xicot afegeix al final: Tinc vergonya de no saber res. Estic bufat. Tinc moltes ganes de vore’t. Signat, Ramon.

Seguir leyendo

Valencia, la ‘banlieue’ de Madrid

Miquel Alberola Benavent — Sun, 24 Dec 2023 04:29:00 GMT

El anticiclón en bucle nos devuelve el trascendental consorcio Madrid-Valencia, aquel recurso geoestratégico radial del PP de los noventa, que Eduardo Zaplana epigrafió como “Arco Mediterráneo” en una apropiación del genuino arco mediterráneo que trazaron Roma, la historia y la economía a través de la Vía Augusta. Entonces, como ahora, lejos de dar respuesta a los retos interregionales de los territorios gobernados por el PP que integraban el eje, el asunto no tenía otra intención que servir a los intereses del partido en Madrid. La maniobra trataba de contrarrestar la imagen de influencia autonómica de la Generalitat de Catalunya en el tablero ibérico y, sobre todo, despintar la de su presidente, Jordi Pujol, ante el Gobierno de España, al que estaba apoyando mediante un pacto de legislatura (el del Majestic). Cuando la extinta Convergència i Unió dejó de ser decisiva por la mayoría absoluta del PP, ese “Arco Mediterráneo” pasó a formar parte del fondo de armario de ocurrencias de la calle Génova. El mismo sitio adonde fueron a parar los retos de Valencia.

Seguir leyendo

El pitjor sexe de l’any

Carlota Rubio — Fri, 10 Nov 2023 18:43:05 GMT

Escriure sobre sexe en català avui parteix d’un problema insalvable: a la vida real ningú s’escorre i tothom es corre, un barbarisme castellà. Això situa qualsevol escriptor que vulgui fer gaudir els seus personatges fins al final en una disjuntiva: abaratir la llengua a favor de la naturalitat o trencar l’erotisme que hagi aconseguit plantar amb una paraula contraintuïtiva. “Tot va lligat, naturalment”, deia Joan Fuster, “les batalles, les crisis econòmiques i l’ús dels genitals”. I que follar estigui mediat per la diglòssia és un fet no determinant però si il·lustratiu de la precarietat del que ell anomenava “patrimoni eròtic” —literari, s’entén.

Seguir leyendo

Unes ganes salvatges de cridar

Marc Vintró (Proa) L’Adam em cavalca a ritme de pentàmetre iàmbic shakespearià o del que sigui que estan fetes les rèpliques de Ricard III. No perd el ritme, ni el de la polla ni el dels versos, i jo acabo amb la bava penjant, tacant la fusta seca i mil vegades trepitjada de l’escenari. (…) Arribo a l’orgasme. I després ho fa ell.

Les nostres mares

Gemma Ruiz Palà (Proa) I encara arrapada als seus llavis, li va estirar una mà i se la va ficar a dins. De dret al nucli. Res de dreceres, aquest cop. I els esperava tant, els seus dits, se li emotllaven tan bé, els feia entrar més i més endins a cada sacseig, que la Maria Teresa va tenir por que li caigués rodona. Amb la mà que li quedava lliure va estirar l’estora de la banyera per fer-li tebi el terra. I la va anar guiant fins a tenir-la estirada. Li va desfalcar la mà. No, sisplau! va suplicar-li la Dolors. Xsss, a l’altre. Li va obrir dolçament les cames, i s’hi va abocar. La Dolors havia estat amb els ulls tancats tota l’estona. De veure-ho no ho va veure. Però hauria jurat que la Maria Teresa li havia entrat a dintre. Que s’hi havia esquitllat tota ella. Sencera. Que li havia nedat riu amunt. Que li havia trobat la muntanya màgica. I que li havia desclòs el saltant d’aigua més ric de la terra.

Consum preferent

Andrea Genovart (Anagrama) A més, últimament, quan ho hem fet la polla de l’Uri no ha estat tan dura. Més aviat morcillona, com un braç de gitano a temperatura ambient. Ell es deu pensar que no me n’adono, que la seva desinflada no deu ser tan greu si encara no li he preguntat ei, tot bé?, he fet alguna cosa malament?, no soc prou? O que no soc una teia empoderada com Déu mana com per enviar-lo a pastar fang perquè mira, tio, hauries de ser un d’aquells reis medievals rosegant ossos de pollastre amb les galtes cobertes de bava. Però tot i no tenir un penis pura raça, tot i ser un impresentable, no soc de matar la cosa si estem al lío, de carregar-me el que encara té un cul de vida.

Biografia del foc

Carlota Gurt (Proa) El poeta la veu a ella, però ella no veu el poeta, ella veu el món. És com si se l’estigués follant una polla sense nom, sense cap, sense veu, sense consciència. La polla de Déu. El vell prepara uns perols a l’estable amb l’ajuda de la filla, o la jove. Després, torna al safareig i es frega les mans altra vegada. Ella sent el fred dolorós del vell a les mans i l’orgasme li arriba amb una intensitat també dolorosa. Fa un crit. La neu flonja esmorteeix el so. El vell s’eixuga les mans al davantal ensangonat. El soroll és el regne dels salvatges. Un regalim blanc li baixa per la cuixa.

Profecia

Raul Garrigasait (Edicions de 1984) El terra era de rajoles fredes. En Garom se li va col·locar al damunt, amb feixuguesa; notava el seu pes, que li premia els ossos dolorosament, i a sota tota la finor de la pell de l’Andrea, la finor inaccessible i impossible que era allà mateix i li entretallava la respiració. Amb un gest ràpid que el va desconcertar, ella li va encaputxar la carn esperançada i la va acollir dins seu.

Fucking New York

Laura Calçada (Destino) Quan va sortir de l’estació va girar a mà esquerra i va posar-se a pixar en un racó, va ser llavors quan el vaig sorprendre i vam anar a pillar un paquet de birres abans de pujar al pis. Esperava que potser em sorprendria, perquè era un noi espavilat i sexi, però no. La seva manera de follar era adolescent. Jo guiava i ell es deixava fer. Sexe esportiu. Em va dir que si estava sobre seu no es podia escórrer. Em vaig posar a quatre potes i em va penetrar amb vehemència. Això va estar bé. Vaig trobar bufó que em preguntés si es podia escórrer. I és clar, noi. Els meus orgasmes capriciosos em semblaven infinits dins la seva inutilitat.

Un dietari sentimental

Júlia Bacardit (Editorial Medusa) Estàvem estirats a tocar l’una de l’altre, de les poques vegades que hem dormit junts ell i jo. L’acarono, li llepo l’espatlla, recorro el seu tors, arribo a les seves natges. Ell emet alguns sons, discrets, fluixos, davant seu té la pantalla del mòbil. Jo vull posar-me com un fetus sota els llençols vora seu i llepar-li l’anus i que després se m’escorri a la boca. El toco amb el tou dels dits, ell sospira, aquest cop no s’enretira com altres vegades, altres vegades li he fet petons a les natges i em ve al cap el seu “vigila lo que haces, eh”, mig sorprès, mig opressor, o una frase menys agressiva però igualment taxativa.

Una casa fosca i un flagell

Borja Bagunyà (Comanegra) Així que assenteix i s’hi posen, es despullen l’un a l’altre, s’acaricien les esquenes i els pits i els colls, es mosseguen les espatlles, els llavis, i de seguida se li fa evident, a en Daniel, que l’Ofèlia arrossega una certa promesa de plenitud sexual. Amb ella la sincronia serà perfecta, els encaixos seran ideals, les friccions seran justes i tot lliscarà i escalfarà i lubricarà i pessigarà en la mesura exacta. De moment, tot segueix un ordre habitual: la cadena de muntatge de l’orgasme que arribarà d’aquí una estona comença a apilar peces a la cinta i a cargolar les primeres juntures. Però hi ha alguna cosa lleugerament desconjuntada. La manera com l’Ofèlia li agafa la pell i li clava els dits a la carn té un punt d'agressivitat que, sense arribar a fer-li mal, tampoc és ben bé agradable, com si en Daniel fos una massa crua de pa i ella volgués donra-li una forma incomprensible abans d’enfornar-lo.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà (Anagrama) I la Joana sot aquell pi d’home, destapava un reig bord com no n’hi havia cap altre. Un bolet que li omplia la mà sencera. I que ella acariciava amb delicadesa, per no trencar-ne el coll de mantega. Perquè en Bernardí era lleig com un verro, que la Joana ho podia dir, però quin bolet! Mareta meva, quin bolet. Vellutat i dur i bonic com una mala cosa. Vermell i blanc i brillant de rosada. Com si tota la finor, tota la bellesa, tota l’alegria s’haguessin amagat allí sota, amb forma de barret, anell, espores i peu, clavant-se com una arrel dins la terra fosca. Bolet, qui t’ha plantat? La Verge Maria amb cinc dits i fins aquí m’ha portat!

El Palau Robert reivindica la figura y la lucha intelectual de Joan Fuster con una doble exposición

Amparo Pérez — Wed, 11 Oct 2023 05:33:58 GMT

Un año después del centenario de su nacimiento, la figura está más viva que nunca. “Estar hoy aquí significa que el año de Joan Fuster no ha agotado su figura. Hagamos que cada año, sea el año de Joan Fuster”, han declarado los comisarios de la doble exposición dedicada al escritor valenciano que se ha inaugurado este lunes en el Palau Robert de Barcelona. En el acto, y coincidiendo con el Día de la Comunidad Valenciana, el Presidente de la Generalitat de Cataluña, Pere Aragonés, ha reivindicado la necesidad de figuras como la de Fuster, defensor del diálogo cultural y la intelectualidad, frente a las amenazas actuales a la lengua catalana.

Seguir leyendo

La Altea de Carmelina Sánchez-Cutillas

Joan Garí — Sat, 26 Aug 2023 03:00:00 GMT

Carmelina Sánchez-Cutillas fue declarada Escritora del año por la Acadèmia Valenciana de la Llengua en 2020. Al año siguiente, esta entidad publicó su Obra Completa. Mucho antes Altea reivindicó su figura con la creación del premio de prosa que lleva su nombre.

Seguir leyendo

Steve Jobs, Gasol o Žižek: los personajes célebres que han aparecido en la moción de censura

Samuel Martínez Rodríguez — Wed, 22 Mar 2023 21:48:38 GMT

Es bien sabido que cada parlamentario tiene su estilo y eso se refleja, muchas veces, en las referencias que utilizan todos ellos en sus discursos. El vídeo que encabeza este texto recoge algunas de las citas más celebradas —o criticadas— que se han escuchado en el Congreso de los Diputados durante los dos días que ha durado la moción de censura de Vox y que ha terminado con la votación a favor del propio grupo parlamentario de Vox y del exdiputado de Ciudadanos Pablo Cambronero, la abstención del PP y el voto en contra del resto del parlamento.

Seguir leyendo

Deslegitimados

Luis García Montero — Mon, 16 Jan 2023 04:00:00 GMT

Hablar de literatura, incluso cuando discutes sobre un adjetivo o un tono, supone siempre hablar de política. La implicación sobrepasa los límites del apoyo a un emperador, un conde-duque o un presidente. Lo que hay en juego es la toma de decisiones sobre los derechos, los deberes, el futuro y las formas de vida de la gente. Desde Dante hasta Ajmátova, pasando por unos y otras, la mirada del escritor ha sido política, incluso cuando defendió la pureza. Juan Ramón Jiménez se hizo poeta puro para distanciarse de la farsa política decimonónica. La España oficial de los liberales y los conservadores se había separado de la España real. Recuerdo ahora la situación que dio paso a la famosa crisis del modernismo y el 98, porque algunas de las opiniones lanzadas contra la legitimidad del Gobierno y la composición del Parlamento me recuerdan los antiguos esfuerzos por separar la oficialidad de la sociedad viva. Deslegitiman la política real los que quieren convertir la política oficial en una democracia hueca.

Seguir leyendo

El ‘dimoni’ Joan Fuster para todos los públicos

Ferran Bono Ara — Tue, 22 Nov 2022 05:36:30 GMT

El Equipo Realidad retrató a Joan Fuster (1922-1992) como un dimoni, también como un águila, o como un valencianot vestido de saragüell. La pareja de artistas (Joan Cardells y Jorge Ballester) lo pintó de divesas formas con ironía y sentido del humor, sin dejar de ponderar a uno de los ensayistas más brillantes de la segunda mitad de siglo XX en España. Nada que ver con los ataques de que era objeto por parte de la extrema derecha y la derecha, para los que era un auténtico demonio catalanista, en la nada pacífica Transición valenciana. El autor de una colección de magníficos aforismos, tan amenazantes como Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics o No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles, sufrió un atentado con bomba en 1981 del que se salvó porque estaba xarrant de madrugada con dos amigos en el interior de su casa de Sueca y no junto a la fachada.

Seguir leyendo

Raimon: “Ens hem adaptat al confort. Si tens alguna cosa no la vols perdre”

Paco Cerdà — Sun, 20 Nov 2022 09:09:28 GMT

Hui moria el dictador i acabava una llarga nit de quaranta anys. Raimon, un dels símbols de la resistència cultural en aquella grisor, un dels joves irats d’aquell temps, hui en té quasi 82. I el vent del temps l’ha reconvertit. Aquesta setmana estrena camí. La Fundació Raimon i Annalisa organitza la seua primera activitat. Unes «Converses sobre Joan Fuster» on dialogaran el propi Raimon, l’historiador Antoni Furió i el lingüista Josep Palomero. Serà a Xàtiva, allà on comença l’horta i acaba el secà.

Seguir leyendo

Un whisky a la salut de Pla i Fuster

Anna Ballbona — Fri, 11 Nov 2022 19:13:25 GMT

Hi ha un aforisme de Joan Fuster a Diccionari per a ociosos que diu: “Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou”. És l’afirmació amb què l’escriptor i professor Antoni Martí Monterde comença la visita a l’exposició “Joan Fuster-Josep Pla: una conversa infinita”, a la Fundació Josep Pla. El marc és una jornada de dia sencer que debat els lligams entre els dos escriptors. A Palafrugell no fa la ventada que els meteoròlegs anunciaven i que arrodoniria la postal a la mida planiana. Plou per empipar, però com que el temps estreny, la visita mateixa a l’exposició serà “aforística”, avisa Martí Monterde, el comissari, apuntant-se així a l’esperit de paral·lelismes que travessen Pla i Fuster: es llegeixen, s’entenen i s’ajuden, s’obren projectes i pensaments, s’escriuen i es descriuen, en una època, la dictadura franquista, que els podia fer sentir dos illots.

Seguir leyendo

València vista des de l’Empordà

Joan Garí — Mon, 25 Jul 2022 04:34:55 GMT

Una d’aquelles coses enyorades dels anys 60 és que algunes figures literàries de Catalunya van sentir un interés sincer per la realitat valenciana. És obvi que veníem d’una desconnexió -literal- de segles, d’un allunyament i d’un donar-nos l’esquena que havia travessat, com un mal vent, tota l’Edat Moderna i part de la Contemporània. Aquest és l’origen de totes les suspicàcies, superxeries i malvolences que s’havien covat entre Catalunya i València, dos països separats per una mateixa llengua.

Seguir leyendo

Los aforismos de Fuster, internacionales

Joan Garí — Wed, 22 Jun 2022 16:35:51 GMT

Dentro de las actividades programadas con motivo del centenario del nacimiento de Joan Fuster (1922-1992), la Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha previsto algunas traducciones de sus libros al castellano, al ruso y al inglés.

Seguir leyendo

Valencia, Baleares y Cataluña inician “una etapa de colaboración cultural estrecha” con el centenario de Fuster

EL PAÍS — Sat, 04 Jun 2022 14:47:35 GMT

La consejera de Educación, Cultura y Deporte de la Generalitat Valenciana, Raquel Tamarit, la consejera del Departamento de Cultura de Cataluña, Natàlia Garriga, y el consejero de Fondos Europeos, Universidad y Cultura del Gobierno de las Islas Baleares, Miquel Company, han asistido este sábado al acto institucional del centenario del nacimiento de Joan Fuster. Los tres se han comprometido a que este acto conjunto será “el inicio de una etapa de colaboración cultural estrecha entre los tres territorios” del ámbito lingüístico catalán.

Seguir leyendo

La suspicacia metódica

Enric Sòria — Sat, 14 May 2022 03:00:00 GMT

“A mí me parieron impertinente, e impertinente soy, no puedo evitarlo”. Así se definió Joan Fuster, ante Montserrat Roig, en una entrevista televisada. Y no se equivocaba. No podía evitarlo, y es probable que tampoco quisiera, porque esa fatalidad suya es una de las que más pronto saltan a la vista en sus textos, tan fresca, descarada e insurgente hoy mismo como en el momento en que los escribió, para delicia de sus lectores.

Seguir leyendo

Joan Fuster, víctima del terrorisme

Francesc Bayarri — Sun, 08 May 2022 20:30:23 GMT

Dies després de l’atemptat terrorista de 1981 contra Joan Fuster, el periodista i escriptor Manuel Vicent va escriure a EL PAÍS: “Esta vez no se trataba de un artefacto de fabricación casera, sino de algunos kilos de Goma 2 distribuidos en las rejas y programados aviesamente para que estallaran con un minuto de intervalo, con el propósito de cazar al escritor. Todo muy profesional”. Vicent concloïa: “Después de tantos años de transición no hay más remedio que empezar de nuevo por la primera lección: el séptimo, no matar. Aunque el contrario sea más inteligente que tú”.

Seguir leyendo

Joan Fuster, víctima del terrorismo

Francesc Bayarri — Sat, 07 May 2022 03:03:00 GMT

Días después del atentado terrorista de 1981 contra Joan Fuster (1922-1992), el periodista y escritor Manuel Vicent escribió en EL PAÍS: “Esta vez no se trataba de un artefacto de fabricación casera, sino de algunos kilos de Goma 2 distribuidos en las rejas y programados aviesamente para que estallaran con un minuto de intervalo, con el propósito de cazar al escritor. Todo muy profesional”. Vicent concluía: “Después de tantos años de transición no hay más remedio que empezar de nuevo por la primera lección: el séptimo, no matar. Aunque el contrario sea más inteligente que tú”.

Seguir leyendo

Lúcid, apassionat, divertit

Miquel Àngel Llauger — Fri, 22 Apr 2022 20:07:30 GMT

Gabriel Ferrater va triar la seqüència Da nuces pueris, retallada d’un poema de Catul, com a títol del seu primer llibre de poesia, i ho explicava dient que és una frase que parla a favor de la felicitat. Marina Porras la tradueix al català per titular la seva generosa antologia de Ferrater “més enllá de Les dones i els dies”, és a dir, més enllà del poeta. No sé si era la intenció de l’antòloga, però el títol resulta ben trobat si les nous són aquests passatges d’intel·ligència explosiva i els nens són els lectors que volen acostar-se a l’homenot: una frase, en aquest cas, que parla a favor de la felicitat lectora.

Seguir leyendo

Vèncer la por. Biografia de Gabriel Ferrater. Jordi Amat

Vèncer la por. Quina és la por de què parla el títol de la biografia de Gabriel Ferrater que ha escrit Jordi Amat? L’autor ens traça el periple vital del poeta que va canviar el curs de la poesia catalana i de l’intel·lectual brillant, però també del seductor enganxat als likes analògics i de l’home amb una intel·ligència que sovint li anava a la contra. No parteix de la voluntat hagiogràfica, però sí de l’admiració. No és un llibre sobre poesia o sobre crítica literària, però en parla amb tota la competència i ho sap enllaçar amb el recorregut pels anys. I està escrit amb la perícia narrativa de què l’autor ja ha donat mostres en altres relats de no-ficció. El necessitàvem, aquest llibre.

Edicions 62, 2022. 384 pàgines. 18,90 euros

Da nuces pueris. Gabriel Ferrater

Ara sabem que els primers versos de Gabriel Ferrater, distribuïts abans del Sant Jordi del 1961, van modificar l’evolució de la lírica catalana. D’entrada, però, els pocs lectors de poesia no van saber-ho veure. Després, a partir de la recopilació Les dones i els dies, la ruptura moral de la seva proposta literària ja va ser tota una evidència. La reedició de Da nuces pueris, amb la mateixa tipografia i amb un pròleg de Fina Masdeu, té la virtut de concentrar-nos exclusivament amb el capgirament ètic i estètic proposat des del primer vers del llibre. L’acompanyament de les il·lustracions d’Alba Domingo, a més a més, ofereixen una relectura en clau icònica de l’opera primera de Ferrater.

Peu de Mosca, 2022. 108 pàgines. 18 euros

Nosaltres, els valencians. Joan Fuster.

Entre les novetats de l’última edició del clàssic Nosaltres, els valencians, hi ha documentació sobre les peripècies amb la censura. Si primer no s’hi va saber detectar el seu potencial rupturista, després va començar la lluita per impedir-ne la circulació. “Carácter disolvente y marcado cariz separatista”. No era ben bé això. Ara que la noció de Països Catalans s’ha empolsegat, es pot veure més clarament què va pretendre Fuster: posar les bases d’un relat històric complex i de matriu nacional per explicar la diferència valenciana. Militància? Una demostració política de la intel·ligència del seu autor. Com diu Salvador Ortells al pròleg, “examinar la consciència que ell mateix té de qualsevol tema”.

Edicions 62, 2022. 256 pàgines. 19 euros

Escritos de crítica cultural. Joan Fuster

L’ombra allargassada del Fuster polític ha deixat a l’ombra bona part de la potència del seu assaig. La paradoxa és que la part fosca tal vegada sigui la més vigent. Rescatar-la no és fàcil. La seva obra és oceànica. Antoni Martí ho fa a Figures d’assaig (Comanegra) i Ortells i Pérez Moragón a Escritos de crítica cultural. El segon volum s’organitza en tres grans blocs: textos sobre literatura, art i (sopresa!) música. A mesura que s’avança en la lectura del volum, s’entén millor l’aforisme de Fuster: “La libertad es un hábito nada fácil de adquirir”. La seva vocació d’escriptor, precisament, pretenia fer-se lliure pensant la cultura, i així va esdevenir una veu més de l’assagisme europeu de postguerra.

PUV, 2022. 396 pàgines. 25 euros

El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici del jo. Teresa Ibars

Altra vegada la recerca documental sobre un outsider –en aquest cas l’artista avantguardista i indisciplinat Guillem Viladot– activa una exploració que descobreix un món oblidat i, a la vegada, una manera alternativa d’entendre el món i la subjectivitat. Amb molts materials inèdits (incloent-hi fotografies) i implicant-se en el relat de la recerca, Teresa Ibars acaba interioritzant aquella figura, i a les últimes pàgines, amb el seu esperit, sobreviu a la neurosi del confinament. Si un dels llibres més il·luminadors que s’han publicat els darrers anys en català és l’estudi de Joana Masó sobre Tosquelles, El silenci de l’angle d’Ibars caldria llegir-lo com una aventura paral·lela de coneixement.

Fonoll, 2022. 248 pàgines. 20 euros